Hola
 
Potsser ens cal una nova visió de les temptacions i del que significa ser temptat.
 
Una abraçada

JOAN
 

Sant Marc ens presenta de manera molt concisa l'escena de les temptacions de Jesús al desert. Massa i tot, podríem dir, si la comparem sobretot amb la versió que ens ha arribat de Mateu i de Lluc. Diu l'evangelista Marc que "l'Esperit empenyé Jesús cap el desert, on passà quaranta dies, temptat per Satanàs".

El desert, a la tradició bíblica, era un lloc de soledat i d'interiorització. En ell els profetes principalment havien passat moments, estones o èpoques. L'últim va ser precisament Joan Baptista. També tenia un sentit de purificació: cal recordar només els quaranta anys que va viure el poble d'Israel, que considerava que Yahavé se l'havia infringit per haver desobeït els seus manaments.

La pregunta, però, en aquests moments rau en saber en què va consistir aquesta experiència de Jesús al desert. La devoció popular, animada per una fantasia molt viva, ha tret les mil i una conclusions, a qual més pelegrina. Nosaltres, en canvi, i des del què acabem de veure, ben poca cosa podem avançar. Jo gosaria dir senzillament que Jesús va experimentar de prop i tot sol el què és realment la feblesa. Que, al cap i a la fi, això és la temptació. No cerquem dimonis ni coses estranyes fora de nosaltres. És a dins nostre on està la possibilitat tant de mal com de bé.

Bé; si diem que la temptació consisteix en experimentar la pròpia feblesa, la següent pregunta seria: la feblesa, respecte a què?

Mireu, a la vida, quan diem que una persona és forta o feble, ho fem posant com a referència una situació o projecte vers el qual hom es veu o no capaç d'afrontar-ho. És davant d'una realitat així que Jesús es va sentir feble, igualment que ben sovint ens sentim nosaltres.

Per tant, despullem-nos d'aquesta concepció tant obsessiva respecte a la temptació que durant tant de temps ens havien imbuït. Em refereixo a la temptació com a qualsevol fet o realitat relacionada de manera general amb el sexe. 

Quina realitat, doncs, era la què a Jesús li feia por i en alguns moments li feia dubtar? La mateixa que ens fa a nosaltres, quan ens prenem les coses de manera seriosa. És a dir, la pròpia vida i la responsabilitat davant la mateixa.

Mireu: la vida no és només la gran oportunitat que tenim les persones, sinó l'única oportunitat. Oportunitat, respecte a què?, us preguntareu. Jo contestaria dient que respecte a tot. Així de fort, però al mateix temps, així de senzill. Una vida feta realitat a través d'opcions diverses i de compromisos o manca dels mateixos.

Fora injust que ens imaginéssim un Jesús a qui, moments abans de començar la seva vida pública, li passés pel cap com una mena de pel·lícula de tot allò que hauria de viure abans de la seva mort, tot provocant-li una por i un horror espantós. Estic segur que les coses no anaven per aquí. Jesús no se sent feble ni té por per un final desconegut.

Quan una persona se sent responsable i es vol prendre la vida amb un mínim de seriositat és precisament quan li fan por, o si voleu millor, li fan respecte les coses. Però no unes coses imaginades o imaginables. Sinó les coses i les realitats que configuren la vida de cada dia.

Per això, estic convençut que Jesús al desert es sentí feble i experimentà la por davant la responsabilitat que suposava l'opció que havia pres. I en el seu cas, no cal preveure ni avançar pel·lícules de cap mena per adonar-se que l'opció consistent en posar-se a favor dels exclosos i en contra dels poderosos no podia tenir un final feliç, que diguem. Això, sempre. Però més encara enmig d'una societat en què l'exclusió era síntoma del desfavor per part de Déu envers la persona que la patia.

Jesús tenia plena que consciència que la decisió que havia pres li suposaria anar contra corrent. I això, vulguem o no, ha de fer por a tota persona mínimament sensata.

Per tant, no perdem el temps en cercar "temptacionetes", valgui la paraula, a la nostra vida. Ja tenim prou amb la gran temptació d'afrontar de manera responsable i seria la nostra opció de vida i els demés compromisos que cadascú hem pres o anem prenent de  tant en tant.

A qui no li fa por, per exemple i prenent com a cas més comú, el fet de plantejar una vida de parella i de família, de renovar aquesta opció cada dia, o de tenir que trencar-la, després de veure des de la generositat que continuar suposaria un perjudici molt gran per a tots dos i per  a la resta de membres?

A qui no li fa un cert respecte, torno a insistir des d'una actitud mínimament ètica, comportar-se com un ciutadà responsable, generós, solidari i proper amb les persones més desfavorides?

Així podríem continuar traient a col·lació tot el que configura la vida de cada dia de tota persona. Si ho féssim amb clama, ens adonaríem que tenim motius més suficients per a sentir-nos febles i tenir unes bones dosis de por. 

Per tant, en el nostre cas, i en el de Jesús llavors, la temptació veritable rau en pensar que tot és xauxa i que dóna igual u que vint-i-u. Hem de ser conscients que la gran temptació ens arribarà sempre pel camí de creure'ns el centre de tot i que els demés són els nostres satèl·lits.